habitación compartida

un oso                                                                           una hormiga

con corazón de oso                                                      con corazón de hormiga

y miedo de hormiga                                                      y miedo de oso

respira a mi lado                                                           sueña a mi lado

y vigilo su sueño                                                           y vigilo su respiración

con los ojos cerrados                                                    con los ojos cerrados

un oso                                                                           una hormiga

con ojos de oso                                                            con sueños de hormiga

y aliento de hormiga                                                     y temblor de oso

tiembla a mi lado                                                          respira a mi lado

y estruja su sueño                                                        y estruja su miedo

a corazón abierto                                                         a corazón abierto

políglota

Vive en un mundo que no es suyo.

Le queda pequeño, se le aparece a borbotones, feo y desenfocado.

Desmesurado como oso en casita de muñecas, pretende servir el te, hacer las camas, peinarles el cabello a unas muñecas despintadas y estúpidas.

La lengua de las gentes le aburre. La toma prestada cuando no hay más remedio. Pero su idioma es el de las cosas.

Murmura palabras que sólo los muebles entienden. Domina el dialecto de las piedras y el de los clavos, con acento de madera de pino, deje de pintura acrílica, políglota de objetos.

Su movimiento sigue el ritmo de las paredes dilatándose, del pegamento de impacto, del hormigón armado.

Y a martillazos escribe poemas groseros para un mundo analfabeto.

sostre

És una casa desendreçada. Apedaçada de mobles i trastos. Farcida de fragments de cases d'altres que han acabat, sense voler-ho, mirant al riu. Amb metrònom de cigarres, el riu s'amaga sota les tofes d'arbres que branden les branques com les onades de la Woolf.

Un jaç de verd entra per la finestra d'una casa amb tres habitacions, tres pisos, cinc persones i un gos. A vegades també un gat o una gallina. I per damunt dels mobles al llindar de la porta als recordatoris de la nevera a l'ombra dels coixins a l'abric del penjador a les eines endreçades, el record de l'avi.

L'avi és la resposta a totes les andròmines entatxonades als prestatges. Si cataloguem les fileres de bibelots per fascicles, obtenim la radiografia dels estius i dels nadals. Un cop endreçats, l'absència ens fot la clatellada del cèrcol de pols al voltant del buit. L'avi, tan discret com la pols quotidiana, collia menudeses per omplir els mobles que construïa.

L'avi, que revifava el present dels mobles d'altri a cops de ribot i carícies de vernís, rau als mobles que ens asseuen, ens endrecen i ens bressolen a cada habitació d'aquest parèntesi.

any de traspàs

viure als núvols

allunyat del temps

estar a la lluna

somniant truites

de tres rovells

amb els peus a terra

i els ulls oberts

parant atenció

als indicis

que abans d'ahir

va deixar l'endemà