30 d’oct. 2013

Cafè Asteria - 19 octubre 2013


Torno de dia al meu bar de costum. Quarta vegada en vint dies. Ja en fa vint. I m’assec per prendre un suc de llimona i descansar els peus després d’un passeig de diumenge que cau en dissabte. A l’altra banda de l’aparador hi ha un cinema. En cartellera en Robert Downey Jr amb cara de tarat i un actor egipci amb cara de malote. Sessió doble d’ulls desorbitats.

Una cua d’adolescents endiumenjats celebren que és festa i que un cop dins, la sala és fosca. Les noies en rotllana formen un ventall de colors vius, un mostrari des del verd llimona fins al negre nit. Estampats d’efectes òptics que obren una tercera dimensió a l’elegància de la pell coberta. Els nois es miren i se les miren. Les parelles joves van del bracet com si fes anys que s’estimen, com si ja no calgués esgarrapar-li a la nit un tros de nit a les palpentes.

Ha començat el dissabte d’hora al matí amb visita a l’advocat per signar el contracte de lloguer. Ja ho tinc pràcticament tot signat. La feina, l’assegurança, el lloguer. Queda només rebre’n els fruits: el sou, els medicaments, el sostre. Queda només construir la manera de viure aquí i que aquest aquí m’habiti. L’advocat ens ha rebut en qualitat de porter dels secrets d’una ciutat escampada. Un ancià tremolós, un cos vell disposat a carregar amb tot el pes del mot ancià. A ningú com a ell li esqueia avui una paraula tan bella. Un despatx esquerdat al fons d’una altra època. Una taula plena de vestigis d’altri, on s’apila ara el meu nom rubricat per donar fe d’això que no sé què és pero que definitivament comença.

I ara, a l’altre cap del carrer, un acomodador avisa a crits que la sessió de les 15h ja comença. I el ramat de colors i mirades furtives entra a la sala. Un cop dins els grups d’adolescents jugaran a les cadires, creuant els dits per poder seure al costat d’un cos que es deixi. D’algun cos que respiri nerviós quan els colzes es freguin a les fosques. D’algun cúmul de carn palpitant sota la roba que també desitgi donar sortida al cos més enllà del somriure.

Prop de la taquilla un rètol antic en àrab i en anglès indica “now showing” sobre una cartellera en blanc escrostonat. Deixant l’espai obert per anuncia allò que no es mostra però esdevindrà al final d’una tarda de dissabte al cinema. Al final del primer dia que em vaig perdre per Mansheya celebrant la signatura del meu enèssim començament.

1 d’oct. 2013

Cafè Asteria – Mahtet el Raml


Primera cervesa sola a Alexandria.
Cafè de fusta, sofàs d'estació dels cinquanta, finestrals eterns, cadires amb solera.
Cervesa tèbia amb tapa de cogombre i olivetes amargants.
La làmpada del sostre fa pampallugues, està a les últimes, com jo avui.
A la sala del cafè on m'he instal·lat no hi ha cap quadre. Només dos cartellets vermells distribuïts per les parets. Un cartel avisa “danger” i l'altre indica “emergency exit only” i una fletxa desdibuixada guia la mirada cap a l'interior del bar. Cap a la segona sala, més fosca i sense sortida aparent. Només en cas de sortides desesperades entrar el fons del bar por ser una bona idea. Només en cas d'emergència.
Sóc a un cafè buit, en una ciutat nova, de nou a la casella de sortida. Sortida d'emergència.
Entrant a les palpentes a un repertori de carrers lleugerament familiar. Acostumada a la total extranyesa dels carrers de sorra dakarians, aquests cinemes antiquats, aquests immobles d'eixample egipci, se'm fan familiarment extranys. I m'entra una mena de pressa extranya per deixar de ser una total estrangera.
No tant per arribar al punt de la fusió mimètica, sinó per caminar ferma per una ciutat que fa olor de casa. Una flaire de poema del Goytisolo, amb menys gintònic i més noies trenades, més merceditas i mitjons llargs, més bassals de nostàlgia de la Piazza Sant'Alessandro. Més fum a les parets, menys ciutats modèliques.
Intueixo des d'ara mateix que estaré enamorada i enrabiada a parts igual d'aquest lloc, que em sembla ara mateix incomensurable i mític, com Manhattan i com Alexandria.
Ja no estic sola al cafè, davant meu una senyorassa fa menjar sandwich amb ketchup als seus fills adolescents. Al meus cafès d'abans, de Dakar, hi anàvem les dones de mal viure i els homes de mal beure. Als cafès d'ara, d'Alexandria, hi entren famílies de mitja tarda.
Hi entro jo seguint la fletxa, cap al fons del bar, buscant la sortida d'emergència.