Des del banc de la Plaça

Hola reina,
Com que em sembla que a vegades una mirada llunyana ajuda a situar-se, m’atreveixo a escriure’t aquest mail. Si vols, pren-te’l com una abraçada política per escalfar-te a plaça Catalunya o com la meva manera d’estar a l’assemblea havent passat abans pel teu cervell.

Perdre les eleccions guanyant al carrer
Vota petit, farà menys mal.
Curiosament, des que va encendre’s la metxa de les places he pensat molt poc en les eleccions. M’ha sorprès veure tanta gent compartint els seus arguments per defensar o denunciar el mecanisme del vot, explicant la diferència entre el vot útil, nul, en blanc, l’abstenció, etc.
Jo he votat sempre (o gairebé). Cada vegada se’m fa més decidir a qui, però em resulta encara més difícil renunciar voluntàriament a un moviment de canell simplíssim que ha costat tant d’aconseguir. Aquesta lleialtat metodològica respecte el dret a vot és quelcom que s’ha de fonamentar i dotar constantment de contingut.
Cal tenir molt present que el vot és només un mecanisme per traslladar opinions i posicionaments. En aquest sentit, ens trobem en una situació en què les preguntes que es plantegen són tantes i tan complexes que és probable que el vot es quedi curt per encabir-les totes. De fet, em fa la impressió que s’està invertint la lògica del procés electoral: ja no es tracta de votar per posicionar les teves respostes en un rànking de percentatges, es tracta de votar per decidir a qui vols fer-li les teves preguntes.
És cert, els partits d’esquerres han perdut les eleccions municipals i autonòmiques. I tan simplista és adduir que la derrota es deu a les acampades, com proclamar que les eleccions no tenen absolutament res a veure amb la democràcia real, ja.
Ja que també és cert que nosaltres les hem guanyades. Les vam guanyar el 15 de maig abans de mitja nit quan vàreu decidir que ens quedàvem a dormir a la plaça i que tothom hi estava convidat. Que això és com l’amor, quién lo probó, lo sabe.

Omplir el buit
Diuen que a partir d’avui s’obre l’abisme. Els qui defensen aquesta visió de les coses han passat de puntetes pel significat profund de l’ocupació de places. Som un moviment espasmòdic, permanentment discontinu que emergeix cada vegada més sovint (0.7%; No al BM!, No a la guerra, 13M de 2004, V-de Vivienda, etc.).
A diferència de la política tradicional, aquesta mena de Guadiana social atrapa als qui hi suquem el peus. Hem passat per la plaça i no ens podem treure del cap allò què hi hem vist, les paraules que hem escoltat. Potser fins i tot hem perdut per primera vegada la por a parlar davant de molta gent desconeguda. L’electricitat de l’eufòria col•lectiva ens dóna força per desfer-nos de la manca d’autoestima ciutadana, aquella que ens fa pensar que no som prou experts per governar-nos. Quan els fonaments teòrics de la democràcia reposen precisament sobre l’assumpció que tots els ciutadans i ciutadanes tenim la capacitat de decidir què és allò que ens convé pel bé comú.
L’autoestima que fa que quan et preguntin a casa d’on véns a aquestes hores puguis respondre sense vergonya que véns d’una assemblea. I sentir-te prou fort per continuar la conversa responent a les preguntes d’incrèduls i seguir preguntant als convençuts. No tenim respostes, però hem entès que tenim moltes preguntes. Jo afegiria que, a més, estem entenent que no hi ha cap expert a qui no li tremolin les cames davant del panorama que ens espera. És més, en cas que aquest expert de sang freda existís, jo no vull que decideixi el meu futur.
Hem portat la política a la plaça, ara toca endur-se la plaça a la butxaca i plantar-la al menjador, a l’habitació, al metro, a la feina, a l’escala de veïns, a l’escola, a la botiga, a la platja. Perquè, si bé és cert que cada vegada és més divers el perfil de les persones que entren a la plaça, no es pot oblidar que n’hi ha moltíssimes que no se senten interpel•lades pel què hi passa. No ignorem a aquells qui han votat al PP o a CiU o a PxC o al PSOE perquè ells també es quedaran sense subsidi d’atur i sense sanitat pública i sense escoles de qualitat. I la major part d’aquests votants són els nostres veïns, companys de feina, de vagó de tren.

Recuperar les paraules

El sistema no existe, los fantasmas no existen. Solo existe el miedo (…) No puede existir el sistema por encima de lo que la gente ve y sabe. El sistema solo existe cuando cerramos los ojos y nos quedamos ciegos. El sistema se desmonta a golpe de preguntas.

Per poder parlar amb la gent que té por de parlar s’han de recuperar les paraules. Paraules grans que tenen el contingut nosaltres vulguem donar-li. Sistema, Democràcia, Crisi, Plaça, Representació, Participació. Paraules que no podem escriure sense lletres, solucions que no podem proposar sense entendre els problemes.
En això estem. Decidint per on ha de sortir el Sol. Aquest és l’impacte real que ha tingut fins ara la Democràcia real, ja. Possibilitar que moltes persones puguin mantenir entre sí discussions que ens havíem deixat manllevar: rescats financers, models de ciutat, transport públic, atur juvenil, ajustament estructural, pensions de viudetat, reformes constitucionals.
Perdent la por a un ridícul que regalem a aquells qui pretenguin apropiar-se de les nostres paraules sense entendre que no es tracta de guanyar l’alcaldia el dia de les eleccions, sinó d’estar disposat a treballar amb una ciutadania que opina a cada pas del camí.
Vindran temps molt complicats, ens parlen de retallades i de sacrificis. No és casualitat que aquells qui ens ho proposen es presentin com el govern dels millors, per recordar-nos que nosaltres no som capaços d’entendre-ho, que no sabem llegir els seus documents, que no parlem idiomes, que no sabem què ens passa.
Aquesta setmana em descobert que el malestar és un bé comú que augmenta el seu valor amb cada ús, que es perfecciona compartint-lo, que els llibres són millors quan els comentes amb altres, que la màgia del poema està en la relectura, que
Se necesitan malos poetas.
Buenas personas, pero poetas
Malos

Defensar l’alegria
Ens preguntaran per què estem enfadats. Ens demanaran propostes concretes. Ens instaran a que adoptem una forma determinada. I a mi només se m’acudeix respondre que aquest moviment té una forma tan concreta com totes les persones que el conformen.
Té la cara i les mans de tots i totes les manifestants que s’han aturat a discutir a la plaça del seu poble i les orelles obertes dels qui el seguim de lluny i el multipliquem arreu del món.
La meva proposta és l’alegria.
De saber que jo no encaixo en el sistema perquè el sistema es tan petit que no em cap a dintre.
De tenir ganes de tornar a casa per veure què ha passat al meu carrer.
D’asseure’m a omplir un full blanc per explicar-te com n’estic d’orgullosa.
L’alegria de saber que ens equivoquem i ens excitem i ens desinflem i muntem tendes de campanya per després desmuntar-les. Benvolguts savis venerables, fa temps que sabem que els moviments s’acaben i les revolucions es perverteixen però no estem parlant d’això. No es tracta de materialisme històric sinó d’il•lusió sistemàtica. Estem parlant de

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.