Cafè Tugareya - 17 de novembre 2013

Surto d’una reunió per fumar un cigarro i ventilar les idees. Fa fred, acaba d’arribar el fred. Com qui no vol la cosa, un arc de sant martí abans de la pluja ens avisava aquest matí. Encenc el cigarro i la Nadia em saluda. Les sorpreses i les coincidències fan d’aquesta ciutat un lloc esfereïdorament acollidor. Por de conèixer i reconèixer tanta gent, tan aviat. Amb tan poc esforç.

Tan poc esforç com trobar-me amb la cara extranya de la Nadia que per casualitat i de bon matí em diu: “M’agrades. Ets lliure i parles simple”. No sé què fer amb aquest afalac de perles que posa un mirall nou davant la meva imatge trencada.

Tinc la sensació d’haver arribat aquí per escurçar la distància entre qui sóc i qui crec ser. Recomposar els reflexos trencats amb què mil miralls deformats m’omplien  els ulls. El mirall de la Nadia parla d’una persona que no sabia ser. Mostra una marta magníficament fluïda i fora de lloc. Fora d’un lloc que rebutjo tenir, perque vull ser de molts llocs a la vegada.

Del lloc on uns braços llargs m’abracin. Del lloc on llegeixen els meus mails inconstants. Vull ser del lloc on ens inventem les històries. Vull ser del lloc on l’àvia respon al telèfon. Vull ser del lloc on encara no he arribat, del lloc que potser no existeix però m’espera. Ser del lloc on el mirall sóc jo. Ser l’alfabet sobre la sorra abans de la pluja. Paraula mullada després de l’onada.

Ser lliure i simple com diu la Nadia.

Fa dies que m’escolto el riure quan em fan riure. I una marta antiga i renovada se m’esmuny entre els llavis. Reconec la cançó que em canten les dents i em demano on havia oblidat la partitura. Potser darrere el mirall, a les pestanyes de qui em mirava, als diccionaris que no vaig escriure.

Però un mirall davant d’un altre mirall reflecteix a l’infinit una imatge que queda buida. Trieu la marta que més us convingui, són totes vostres. I jo m’invento equivocadament aquella que es queda sola rient a l’aire. Aquella que es va buidant a força de dormir sola, de viatjar sola, d’escriure sola, esgarrapant fraccions d’afecte per recomposar una soledat acompanyada. Sense suor ni pèls als llençols ni petons a la cuina.

Ets lliure i simple.

I queda molt poc espai al laberint d’imatges de mi mateixa per estimar-me i que m’estimin. Perque algú, una estona, s’atreveixi a ballar amb mi i el meu diccionari.