8 d’ag. 2010

inquil·lina

Guarda el temps en un recipient trencadís. Una melodia inesperada o una pluja inoportuna dibuixen esquerdes al seu dia. Les llepades de sol a la finestra de la seva habitació li estiren el somriure. Les babes dels bassals li arruguen les celles.

Quan es lleva, destapa el recipient i en separa vint-i-quatre hores amb compta-gotes. Té el pols indecís i és habitual que un calfred la descompti. Aleshores se li despengen hores sobreres, dies llargs i densos, transparents com glicerina que es guarda sense esma a la butxaca.

La veus preparar-se el cafè amb mans maldestres, arrossegant els peus pel passadís carregada de tones d’hores. Mentre xarrupa l’esmorzar cabil·la com distribuir tantes hores imparelles. Omplir amb tasques inventades el seu temps.

Llegeix els diaris endarrerits que s’apilen als racons i es vesteix a conjunt amb l’actualitat de dies passats.

Amb l’escombra deslliga els nusos de mots que s’arremolinen darrera la seva porta i sota el seu llit. Els llença a les escombraries trossejats, lletra per lletra i es capbussa en la lectura obligatòria d’algun llibre. Dedica les estones sobreres a endreçar i a dormir sons pastoses sense somnis. Comença i acaba la jornada amb cada glop de temps.

Carregada amb una bossa de màscares per-si-de-cas obre la porta del carrer. El rostre de saludar al veí fent temps a l’ascensor, el de comprar el pà. Els ulls esmunyedissos de travessar el passadís del metro, la mirada sorpresa de contemplar exposicions.
La veu de fer preguntes i les dents d’empassar silencis. Els cabells endreçats d’anar a la feina i els blens impertinents de trobar amics. Les mans botides d’escrirue informes i els dits prims d’acariciar gossos. Tot li cap dins d’una bossa que pesa minuts de cronòmetre.

Camina pels carrers mirant sostres a través de les finestres dels altres. Persegueix cantonades amb l’ànsia de trobar-hi sorpreses i cada carrer que enfila li omple les orelles de desesperança.

Es posa la mà a la butxaca i consulta amb molta cura la quantitat de temps que li queda al recipient. Calcula la durada d’una pel·lícula, d’una cita, d’una trucada, d’un entrepà ràpid, d’una llibreria. Amb les gotes decantades a una mà i l’agenda a l’altra, la bossa de les màscares a l’espatlla i les sabates feixugues.

A vegades quan torna a casa se li despenja de l’orella dreta la màscara de saludar que s’ha posat pujant les escales. Hi ha cops en què se n’adona i amb el pretext d’anar a rentar-se les mans, torna amb el pijama posat i la cara d’anar aviat a dormir. D’altres vegades no se n’adona i a mesura que es passa els cabells per darrere l’orella, la màscara va relliscant-li.

Quan això passa es pot veure a cua d’ull, rere la carota, la mirada asèptica d’un alquimista exhaust.

3 comentarios:

andròmina ha dit...

text trobat entre les carpetes escrit amb data de 2006

julia ha dit...

caram, sembla ben actual!!

Marta ha dit...

M'agrada, ... molt, diria

Publica un comentari a l'entrada