ciutat-objecte

La ciutat dels objectes perduts no existeix, es desfà a cada pas. És un castell de cartes desendreçat a les cantonades. Està farcida de dies malgirbats i de lleganyes de dimecres.
Les places d’aquesta ciutat floten a l’aire d’un transbordament de metro amb romanços a l’abordatge i carícies precuinades. Es mou amb nosaltres, copilot de bicicleta, experimentada caixa de pandora amb perles per esmorzar i dinars de tapes.
Els carrers de la nostra ciutat van plens de vianants fabricats. Ciutadans de països inventats, veïns de barris de lego, amants fingits, pares amb fills de porexpan, avis de residència, germanes per telèfon, tietes de mona de pasqua. Alcaldes de galet.
Ciutat-objecte.
Els habitants de la ciutat dels objectes perduts oloren llibres, abracen mitjanes, es moren de ganes, es donen vidilla, es tiren els trastos, reciclen amors de deixalleria.
Les finestres de la nostra ciutat s’obren al sol. Les portes dels nostres edificis recullen els fragments de les nostres màscares. Les que portem a la butxaca per si de cas, les que ens subtitulen la cara al pas de vianants, a la peixateria, a la barra del bar, al llit amb el guerrer de l’antifaç.
Màscares de pasta, ulleres venecianes.

* Il·lustració de Xavier Boronat