Cafè Asteria – Mahtet el Raml

Primera cervesa sola a Alexandria.
Cafè de fusta, sofàs d'estació dels cinquanta, finestrals eterns, cadires amb solera.
Cervesa tèbia amb tapa de cogombre i olivetes amargants.
La làmpada del sostre fa pampallugues, està a les últimes, com jo avui.
A la sala del cafè on m'he instal·lat no hi ha cap quadre. Només dos cartellets vermells distribuïts per les parets. Un cartel avisa “danger” i l'altre indica “emergency exit only” i una fletxa desdibuixada guia la mirada cap a l'interior del bar. Cap a la segona sala, més fosca i sense sortida aparent. Només en cas de sortides desesperades entrar el fons del bar por ser una bona idea. Només en cas d'emergència.
Sóc a un cafè buit, en una ciutat nova, de nou a la casella de sortida. Sortida d'emergència.
Entrant a les palpentes a un repertori de carrers lleugerament familiar. Acostumada a la total extranyesa dels carrers de sorra dakarians, aquests cinemes antiquats, aquests immobles d'eixample egipci, se'm fan familiarment extranys. I m'entra una mena de pressa extranya per deixar de ser una total estrangera.
No tant per arribar al punt de la fusió mimètica, sinó per caminar ferma per una ciutat que fa olor de casa. Una flaire de poema del Goytisolo, amb menys gintònic i més noies trenades, més merceditas i mitjons llargs, més bassals de nostàlgia de la Piazza Sant'Alessandro. Més fum a les parets, menys ciutats modèliques.
Intueixo des d'ara mateix que estaré enamorada i enrabiada a parts igual d'aquest lloc, que em sembla ara mateix incomensurable i mític, com Manhattan i com Alexandria.
Ja no estic sola al cafè, davant meu una senyorassa fa menjar sandwich amb ketchup als seus fills adolescents. Al meus cafès d'abans, de Dakar, hi anàvem les dones de mal viure i els homes de mal beure. Als cafès d'ara, d'Alexandria, hi entren famílies de mitja tarda.
Hi entro jo seguint la fletxa, cap al fons del bar, buscant la sortida d'emergència.